Dues novel·letes a Mentides sobre la mort

Normalment, quan rebo un llibre de l'editorial Chronos m'hi tiro de cap, però la darrera vegada no va ser així. A Mentides sobre la mort hi trobem dues novel·letes breus i en aquests casos em fa por que la història se'm quedi curta. Que no arribi el moment en què empatitzes amb els personatges, l'entorn, la narració... Però finalment l'he llegit i com sempre, Chronos no defrauda en la seva tria. 

Com us deia, es tracta de dues novel·letes. Amb la primera, I què li podem oferir aquesta nit?, Premee Mohamed va guanyar diversos premis com el Nebula. Ens situem en un futur en què la societat està totalment dividida entre rics i pobres. L'acció se situa principalment en una casa de cortesanes que, tot i l'ofici, són les més privilegiades entre els pobres: roba, sostre, llit, llibres, temps de lleure... tot un cúmul de luxes volàtils que se sostenen en un fil de fragilitat, però que de moment, gaudeixen. Una de les noies, ha patit un intent d'assassinat. De fet, els de dalt creuen que és morta, però no és així. De manera que, aprofitant l'oportunitat, decideix venjar-se del seu estrangulador. L'originalitat de tot plegat és que qui ens ho narra és la millor amiga d'aquesta noia i, per tant, el punt de vista és molt diferent del que estem acostumats en les històries de vendetta i comporta tota una reflexió sobre com pot afectar a totes les persones de l'entorn una espiral de violència i terror cap a les classes que les tenen a les seves gàbies d'or. Un altre punt a favor són les al·lusions a les mitologies de diferents països que enriqueixen la narració. 

La segona historieta porta per nom Aquestes coses sense vida. De nou, ens situa en un futur llunyà, aquesta vegada, apocalíptic i postapocalíptic. Hi convergeixen dues narracions: una, a través del diari d'una dona, l'Eva, que està vivint la invasió d'uns éssers semblants a estàtues que sembla que tinguin per objectiu apropiar-se de la Terra i aniquilar la raça humana. L'altra, representa que és el present i ens situa 50 anys més tard d'aquest moment que anomenen l'Adversitat. Aquesta narració ens l'explica en primera persona una antropòloga que ha trobat el diari de l'Eva. A través del diari, l'Emerson, l'antropòloga, intentarà seguir els passos de l'Eva per esclarir aquells moments en què la humanitat es va reduir fins al límit de l'extinció. I tot i que l'Eva és qui viu els moments de corredisses i revoltes i fam, sempre mantindrà una postura de solidaritat i confiança pels seus veïns tot i els perills que comporta. En canvi, l'Emerson, que ja no viu amb les angoixes pròpies de l'apocalipsi i que treballa per la Universitat, es troba molt més sola, ja que la resta de l'equip està format per científics de branques no socials que no la recolzen en absolut. La màgia radica en el diàleg que s'estableix entre les dues dones tot i els anys que les separa. 

Com veieu, les dues novel·letes estan explicades per dones en els moments més difícils i crucials de les seves vides. Sense drames, però sí amb una reflexió sobre el que ens fa humans i sobre com ens comportem amb les persones del nostre entorn en aquestes situacions límit. Tot i que la primera narració és la que té premis he de dir que a mi em va costar molt menys de devorar la segona però potser per més afinitat amb la temàtica. Totes dues són autèntiques perletes que es llegeixen en un tres i no res i que compten, per una vegada, amb el favor de ser breus. 

Marina Santaeugènia