El pensament cristià l'hem vist néixer (volum primer: La divinització de Jesús de Natzaret), hem vist com naixia del judaisme tardà i que, acabat de néixer, era posat als pits metafòrics de l'hel·lenisme, del qual començà a alimentar-se; i hem vist com començava a donar els primers passos —començava a "pensar"— arrelat en el sòl del món greco-romà (segon volum: Cristianisme i cristiandat). En aquest tercer volum, s'analitza una mena de segon naixement del pensament cristià en l'encreuament de dues cultures, la que es resistia a desaparèixer i es refugiava en el món bizantí i la que s'imposava a l'Occident revestida dels valors de tot tipus (i dels contravalors) del món bàrbar; dues cultures que no van poder evitar la influència d'una tercera, la del món de l'Islam. En aquest període (segles V-XII) i en aquest nou sòl, el pensament cristià va haver d'aprendre a pensar d'una altra manera al pensament cristià "oficial". La "reforma", en aquest cas, més que una idea era un moviment que comença a posar-se en marxa al redós de la vida monàstica, inicialment la benedictina, reforma que incorporarà amb tota la seva força Gregori el Gran i que, posteriorment, s'encarnarà a Cluny, d'on sorgirà el tercer gran reformador de l'epoca, Gregori VII. El pensament cristià evolucionarà donant un pas endavant en la comprensió de la catolicitat de l'únic Poble de Déu i, per tant, en línia d'una aclimatació positiva de l'Evangeli, tot i que cal assenyalar com a negatives, si més no parcialment, les tensions entre les anomenades "esglésies nacionals", tensions segurament inevitables, possiblement per la manca del lideratge d'una església, la de Roma, que durant l'Edat Antiga va actuar bàsicament com la que "presideix en la caritat".
