La història dels darrers trenta anys del Barça no
s'entén sense evocar la figura de Josep Lluís Núñez
i Clemente. Encimbellat i, alhora, maltractat,
insultat i també lloat, la seva obra es visualitza
amb més nitidesa amb el pas dels anys, igual que
s'observa amb més respecte el mandat d'Agustí
Montal o d'Enric Llaudet, com s'interpretarà el
de Joan Laporta passats uns anys, i qui sap si ja no
farà tanta basarda recordar el de Joan Gaspart.
Ara l'esperit de Núñez és cabdal en l'entorn del
Barça, amb el seu llegat es critica o es castiga la
junta de Joan Laporta. Ho va ser abans d'assolir la
presidència el 1978, quan de la mà d'una sèrie de
personatges va traçar un pla modèlic i va arribar
al poder. Núñez arriba al club per iniciar una
revolució al Barça i a les estructures futbolístiques.
El club fou el principal trampolí per assolir
notorietat en la vida pública del país, i permetrà a
Núñez liderar un moviment social i esportiu que,
encara que mancat d'èxits en el futbol els primers
anys, tindrà una força implacable fi ns i tot contra
el poder polític.
