Davant els reptes que planteja la crisi de la modernitat –racionalització, tecnificació, raó instrumental, desconfiança respecte de les ideologies establertes, desconcert moral, etc.–, ¿quines respostes ofereix la reflexió de Joan Fuster per a la filosofia social? Quina és la seua reacció davant la Il·lustració radical i els autors que la representen, des de Sade i Nietzsche fins als «postmoderns»? Dialèctica de la ironia es pot llegir com una monografia especialitzada sobre aquestes qüestions, però també com una divagació assagística. Aquesta reflexió inevitablement amfíbia, que exigeix alhora el rigor de l’anàlisi i el risc de la literatura, ens presenta un Fuster nou, el de les afinitats menys conegudes i el de les paradoxes morals. El resultat és una revisió innovadora de l’obra fusteriana i un homenatge literari, però sense defugir la discussió i
la controvèrsia quan són necessàries.
