De molts segles ençà, El Satiricó ha seduït i escandalitzat la cultura europea, i ocupa un lloc d’honor en el que podríem dir la literatura prohibida i secreta. Però, d’altra banda, és una obra que la tradició científica dels filòlegs i dels estudiosos del món clàssic ha considerat sempre cabdal, perquè constitueix una font indispensable per al coneixement de la Roma dels primers segles de la nostra era. Les aventures d’Encolpi, Ascilt, Gitó i Eumolp són un continu vaivé d’escenes que inclouen des de les situacions més tristament melodramàtiques fins a -sobretot- les més còmicament obscenes, i és per la franquesa d’aquestes últimes que l’obra forma part de la tradició “maleïda”. Però és que l’art consumat de Petroni com a escriptor sap bastir, sobre aquest ordit argumental, un magnífic mosaic de la vida quotidiana de les classes urbanes i un joc constant de paròdies sobre els gèneres literaris del seu temps. El conjunt ofereix una sensació de frescor i d’immediatesa patent fins i tot per al lector d’avui, que reconeixerà sens dubte l’encert amb què estan dosificades.
