S’ha repetit sovint que Kafka havia decidit destruir tota la seva obra literària. Així, si més no, s’expressa Max Brod, l’amic de l’escriptor i escriptor ell mateix, que en va ser marmessor. I, tanmateix, hi havia dues cartes que Brod va trobar en un calaix, ja mort l’amic, fent pila amb altres papers. Una, en tinta, en la qual hi havia escrita l’adreça de Broch; l’altra, amb llapis, més detallada. En aquesta segona carta, Kafka expressa amb total precisió quines són les obres que vol que siguin conservades: «De tot el que he escrit, són vàlids únicament els llibres La sentència, El fogoner, La metamorfosi, A la colònia penitenciària, Un metge de poble i un conte, “Un artista de la fam” (els pocs exemplars de Contemplació poden quedar: no vull donar a ningú la molèstia de destruir-los, però no s’ha de reimprimir.» Més endavant, hi afegirà encara tres contes més: «Primer patiment», «Una doneta» i «Josefina la cantant», per tal de fer-ne un llibre, les proves del qual va corregir al sanatori, poc abans de morir. Aquest volum—que no pretén prendre partit ni tampoc establir cap cànon—recull tots aquests títols, compostos, a més, seguint la presentació tipogràfica prevista pel seu autor.
