Una matinada de primavera, a principi de la dècada dels trentes, els germans Karl i Mary Adare -ell amb catorze anys, ella amb onze- arriben en un furgó a Argurs, una petita ciutat a Dakota del Nord. Acaben de perdre la maare i un germanet en una fira, i han corregut a refugiar-se a casa de la seva tia Fritzie, que regenta una carnisseria amb el seu marit Pete. Així comença La reina de la remolatxa, la segona novel·la de les quatre que han de completar el cicle iniciat amb Remei d’amor, plena com aquesta de personatges inoblidables. Al costat de Mary (que malgrat semblar una nena mediocre ocasionarà un miracle) i de Karl (seductor però molt més feble que la seva germana) també hi ha la cosina sita, encantadora, pertorbada, ambiciosa y gelosa; Wallace Pfef, president de la Cambra de Comerç d’Argus, que amaga el secret de la seva vida íntima; Celestine James, mestissa de sang chippewa, i la seva filla Dot, que ja apareixia a la novel·la anterior de Louise Erdrich. Al llarg d’uns quaranta anys, els personatges d’aquest drama de família amarat d’humor negre es confronten, se separen i es retroben. La persistència de les relacions, la màgia dels fets naturals, les obsessions i les gelosies fan avançar l’ordit perfecte de La reina de la remolatxa, un llibre escrit, com Remei d’amor, amb una prosa d’una bellesa irresistible i amb una claredat esborronadora.
