Tot i que en aparença són més abarcables que les avingudes i els passeigs, els carrers estrets són en realitat molt més difícils de conèixer. Prou ho sap el narrador de les onze històries que recull aquest llibre, per on desfilen un seguit de personatges que li semblaven propers i que, a còpia d’observar-los, se li fan cada cop més estranys: una minyona sempre al servei de la seva senyora, un indià del que ben poques coses se saben, un home de poble, un gos, un gat, en Valldellàgrimes: tots amaguen celosament un bocí de vida que no poden—ni volen—compartir amb ningú més. Amb una prosa cristal·lina i continguda, que combina la descripció més fidel amb la pinzellada mínima, Amadeu Cuito aconsegueix dibuixar el mapa sentimental d’un país que va ser, que potser és, però que no sabem si seguirà sent. I ho fa amb una mestria que el situa com un dels narradors més sòlids de les nostres lletres.
