«El protagonista d’Abans que pugi el teló és un actor que es troba en el darrer tram de la seva vida, una mena d’heroi romàntic que veu com el món canvia a una velocitat que ell ja no pot seguir. El teatre, el seu món particular i estimat, també ha canviat i ja només les sales públiques poden assumir els costos de representar obres de Shakespeare, de Molière o de Txèkhov, farcides de personatges, amb actors i actrius professionals. El minimalisme s’imposa i la magnanimitat de l’espectador hi fa la resta. Fill d’un altre temps, per bé que ben aferrat al present, el nostre heroi enyora aquelles grans escenografies que reproduïen una llar familiar o una estació de tren fins al més mínim detall i aquell gran teló que, en alçar-se, ens introduïa en un petit univers de conflictes humans i que una o dues hores després baixava majestuós per rescatar-nos de l’encanteri. Ara l’heroi està sol al seu camerino esperant que arribi el moment de sortir a escena i viu la nit més difícil de la seva vida, la nit en què s’ha d’acomiadar dels escenaris i dir adéu per sempre als personatges que ha interpretat al llarg de més de seixanta anys. No és, doncs, una nit d’estrena com les altres, és la nit de l’última estrena, és la nit de l’última obra d’un gran actor, una nit de pànic escènic, de nervis a flor de pell, d’emocions intenses, de moments, de records i de sensacions inoblidables… És la nit d’estrena d’una obra que homenatja l’ofici d’actor contra l’estigma social que l’acompanya i és també un cant d’amor apassionat al teatre i a tots els qui el fan possible.» (De la introducció de Víctor Alexandre)
