Concretament, la que es formula als anys vint, al text pròpiament titulat Per a la crítica de la violència; i la que apareix a les darreries de la seva filosofia, quan esdevé expressió radical de la no-experiència en la modernitat. Perquè, en les formes de la violència que s'afiguren en aquestes dues reflexions, es mostren els actuals carrerons sense sortida, els límits de la relació de la democràcia amb la seva pròpia ferocitat, allà, precisament, on la democracia es creu menys violenta: en el dret, en el compromís i en la racionalització sistèmica. Per portar a terme aquesta actualització, el mètode que segueix Lluís Montull és la confrontació de la filosofia de la violència benjaminiana amb la de pensadors com Carl Schmitt o Jürgen Habermas; amb obres literàries, com El mercader de Venècia, o pel·lícules, com L'home que va disparar a Liberty Valance; i, també, amb fenòmens recents com la crisi econòmica o el terrorisme gihadista. Per tal que, amb aquest diàleg crític, s'il·luminin els casos extrems d'aquesta relació democràcia-violència; però, igualment, per esbossar una possibilitat no violenta de resolució de conflictes, tot i que estrictament excepcional, la que neix d'un altre concepte límit: l'amistat; el qual Benjamin només insinua, però que va ser fonamental tant per a la seva vida com per a la seva obra.