El lliure pensament català és un dels moviments socials més desconeguts de la nostra història contemporània, malgrat que va ser un dels més rellevants i influents durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) i la Restauració borbònica (1874-1923). Aquest llibre l’analitza des d’una perspectiva d’història cultural i presta atenció a les seves estructures organitzatives, al seu permanent activisme anticlerical i a les confluències que generà amb diferents espiritualitats alternatives i moviments socials i polítics. Maçons, republicans, anarquistes, espiritistes i, fins i tot, alguns protestants, teòsofs o socialistes participaren d’alguna manera en tot el magma de tendències que s’integraren al moviment lliurepensador. Personalitats com Francesc Ferrer i Guàrdia, Francesc Sunyer i Capdevila, Ángeles López de Ayala, Amàlia Domingo Soler, Odón de Buen, Rossend Arús, Anselmo Lorenzo o Josep Llunas i Pujals col•laboraren en un moviment que els oferia possibilitats d’actuació complementàries a les diferents militàncies polítiques i sindicals o a la privacitat de les lògies maçòniques i dels grups espiritistes. En el marc d’una societat majoritàriament catòlica, l’activisme lliurepensador contribuí decisivament a construir noves identitats anticlericals que es mobilitzaren amb múltiples objectius: combatre la influència de l’Església en el món educatiu i en les consciències femenines, construir cosmovisions alternatives al creacionisme o secularitzar els ritus de pas. Òbviament, no foren tasques fàcils i generaren una autèntica «guerra cultural» contra un catolicisme que pretenia mantenir la seva posició dominant. Rescatar aquests combats de l’oblit permet, també, situar en la llarga durada l’anàlisi de l’anticlericalisme català anant més enllà dels episodis cíclics de violència que, molt sovint, han orientat de manera finalista la seva anàlisi.
