Entre finals dels anys cinquanta i principis dels setanta la població a Espanya va créixer com mai no ho havia fet. A aquesta explosió de natalitat se la va anomenar la generació del baby-boom. En aquella època el naixement de catorze milions de nenes i nens va treure la societat de l'ensopiment i la tristesa, va alterar la piràmide de la població fins a capgirar moltes estructures del franquisme, com l'educació mateix, i després va ser un dels reactius de la vacil·lant democràcia: l'any 1985 més de la meitat dels habitants de l'estat tenien menys de trenta anys. Ara, amb bona part dels seus membres al llindar de la jubilació, la generació del baby-boom encara és la que manté la depauperada bossa que paga les pensions, i la que haurà de suportar, treballant fins a l'extenuació, l'insostenible model protector de la Seguretat Social. En aquesta cruïlla vital col·lectiva, la crisi de la covid-19 ha situat al llindar del precipici els avui anomenats (amb un cert to despectiu) boomers.