En un país normal, en el sentit que és lliure de la intromissió d’uns altres països, la llengua que li és pròpia, la llengua que s’ha anat formant amb el país mateix, no ha de competir permanentment amb una altra que li arriba imposada per un poder extern amb el propòsit de substituir-la. Aquesta imposició crea una situació d’anormalitat, un conflicte lingüístic que s’allargassa en el temps. Tan llarg que les successives generacions poden perdre’n consciència i acabar considerant la situació de conflicte com una situació «normal». Però és una falsa normalitat, un fals «bilingüisme» en què la llengua dominant va substituint progressivament la dominada en l’ús social i en l’estructura (mots, locucions, forma de construir les frases...).
Aquesta és la situació en què es troba la llengua catalana en els diferents països que sempre l’han tinguda com a llengua natural. En uns en un estadi més avançat que en uns altres de substitució social i estructural. Però en tots en risc accelerat de desfiguració i de residualització. Per això el Cercle Vallcorba de fa temps que es demana i demana: El català, on va? I per això ha aplegat sota aquesta interrogació un conjunt de treballs i assaigs, elaborats i publicats corporativament com a Cercle Vallcorba o a títol personal per alguns dels seus membres. Treballs i assaigs de divers estil i diversa formalitat, però tots convergint en l’objectiu d’informar i de crear consciència de quina és l’actitud i quins són els conceptes i els criteris amb què cal plantar cara a aquesta destrucció insostenible de l’idioma. I també de denunciar els qui, tenint més responsabilitat d’actuar-hi en contra —polítics, acadèmics, docents, mitjans de comunicació...—, hi col·laboren per activa o per passiva.
