Un país s'enfonsa i una casa s'ensorra. Francesc Pujols, el professional de la realitat, es tanca el 1936. Són «els dies apocalíptics». La dona i la mare moren, el fill al front, i tot s'esfuma.
El 1938, però, Pujols obre els porticons de la vida i escriu un llegat: una quarantena d'articles publicats al Diari de Catalunya. Una herència per preservar la Catalunya que mor i morirà. Davant de l'exili de la realitat, davant de l'exili d'un país, Pujols crida, quan el cos marxa i l'ànima esdevé immortal: «Visca Catalunya i morin els catalans». El tret, el crit, el plany, la teca d'aquest llibre passa de generació en generació sense saber-ho. Potser perquè és una explicació del que sempre passa.