La dimensió impossible reivindica el paper actiu de lÆarquitecte com un sintetitzador capaç de transformar, canviar o anul·lar les regles que imposa el context per alterar perceptivament els elements propis de lÆarquitectura, mirant de jugar amb la realitat de lÆusuari-espectador. Una arquitectura de la qual no ens importa tant la forma, el volum o el pes, sinó com sÆentén en la seva relació amb el medi o com és capaç de generar ambients dÆalta intensitat que possibilitin una vinculació rica i densa entre el subjecte i lÆespai. La dimensió impossible també defensa lÆexistència dÆuna arquitectura complexa, ambigua, equívoca, en què projectar esdevé un procés obert en el qual totes les parts conviuen en un conjunt dotat i potenciat per les experiències, els entorns i els significats que lÆenvolten. Una arquitectura capaç dÆestablir noves lleis perceptives, que ens despertin els sentits i ens deixin aproximar-nos a lÆobjecte i a lÆespai arquitect.nic des de visions que tenen a veure amb lÆelement sensorial, el perceptiu o lÆatmosfèric. És a dir, lÆimpossible superposat al que és vi